L’escola catalana busca la normalitat dins l’excepcionalitat

LLUÍS GIRONA, Badalona.

El 23 d’abril de cada any a totes les escoles de Catalunya se celebra el dia de #SantJordi, i no es pot entendre aquesta Diada sense la tradicional celebració dels #JocsFlorals. En aquesta ocasió viatgem fins a l’Escola Lola Anglada, a Badalona. Aquesta Escola té una nova ubicació prop de l’antiga des de fa quatre anys però la seva història va molt més enllà.

El centre d’ensenyament va ser fundat l’any 1930, i ha passat per dues dictadures –Primo de Rivera i Franco– i una república –la Segona– abans d’arribar a la democràcia. Conseqüentment, ha tingut tres noms diferents: primer, va ser inaugurada amb el nom de Martínez Anido, ministre de la Governació de Primo de Rivera; després, amb la Segona República rebé el nom del cronista Ramon Muntaner; posteriorment, amb Franco tornà a Martínez Anido; i amb la Transició, se li canvià el nom a Lola Anglada.

A l'esquerra, antic edifici de l'Escola Lola Anglada (Diari de Badalona); a la dreta, nou edifici (AMPA Escola Lola Anglada)

Avui, la jornada no ha estat com qualsevol Sant Jordi. Es notava al carrer i els nens i nenes, siguin de l’edat que siguin, no són independents als fets dels últims mesos: “Els nens veuen llaços i roses grogues i es pregunten perquè” – ens diu un professor. L’acte ha començat prop de les tres de la tarda, i l’ha iniciat la directora del centre, Mònica Palao. Ha agraït als alumnes la seva participació i ha reivindicat la importància que té la cultura i la lectura a l’hora de formar-se i adquirir coneixement.

Després, s’ha procedit a l’entrega de premis. Hi han participat tots els alumnes de tercer fins a sisè de primària, i cada classe –un total de vuit, ja que hi ha dues línies de cada curs– té dos premiats, el guanyador i el finalista. De totes maneres, però els dos reben el mateix premi, un llibre i una rosa, i la única diferència és que el guanyador té l’honor, o la pressió, depèn de com es vulgui veure, de llegir la seva composició en públic.

S’han vist relats de tot tipus, des d’alguns que narren situacions fantàstiques, fins a reflexions o somnis personals, passant per històries de misteri o d’amor entre d’altres. El que ha quedat clar és que tots els nens i nenes tenen una gran capacitat per crear relats originals i que reflecteixen una innocència i una imaginació per transportar-nos a llocs inversemblants, que seria bo, que a vegades, també fóssim capaços de fer-ho la resta de la gent.

Després de l’acte, cap a dos quarts de quatre de la tarda, els alumnes són recollits pels seus pares i se’n van cap a casa tot comentant la jornada amb els companys i les famílies. Quan tothom ha marxat, encara hem tingut l’oportunitat de conversar amb alguns professors –alguns ex professors a nivell personal– sobre com s’ha viscut aquest Sant Jordi i el que ha passat en aquesta última meitat de l’any.

L’Esperança, professora recentment jubilada que ha vingut a veure els seus exalumnes diu: “A tots els docents, indiferentment de la ideologia que tinguem, ens fa mal que s’ataqui un model educatiu que ha estat tan exitós durant els últims quaranta anys". Un altre professor, en Joan, destaca que és un model que “ha contribuït a la cohesió social i lingüística” i que cal defensar-lo amb ungles “perquè és una de les fortaleses més grans que té Catalunya”.

Passem uns minuts més parlant fins que els professors amb qui conversàvem són cridats per la resta dels seus companys: “Toca reunió del claustre”. Ens acomiadem i entren en aquella "sala secreta" que tots recordem de quan érem petits i hi voliem entrar.